Hui diumenge, després de molts dies de pluja, em dispose a fer un recorregut matinal d’exposicions, i com no, sempre tinc en compte l’oferta del Centre Cultural La Nau de València.
Curiosament es troba, entre altres, una exposició titulada “Retorno al Eden” del dibuixant valencià Paco Roca.
L’exposició romandrà fins al 24 d’Abril.
Paco Roca articula la història de Retorno al Edén entorn d’una foto familiar de 1946 en l’antiga platja de Natzaret de la capital valenciana, l’única que Antonia, la mare del dibuixant valencià, conservava de la seua mare, l’àvia materna que no va tindre l’oportunitat de conéixer. A partir d’aquesta foto i els testimoniatges dels seus familiars, exerceix d’un narrador que ens va contant la vida de la seua família, centrada sobre tots en les dones de la família. Una família humil, com la gran majoria, que tracta de viure de la manera més digna possible a l’entorn de misèria que havia generat el Colp d’estat feixista. Per a això han de bregar amb la falta de recursos per a subsistir, la qual cosa els obliga a acudir a un mercat negre que serveix per a enriquir a les elits franquistes, i una fèrria moral catòlica liderat per un Estat i una Església que, no contents amb guanyar la guerra, busquen venjança contra aquells que van defensar la llibertat i esclafar qualsevol intent de crear una societat més justa. No convé oblidar que, encara que Roca se centre en la seua família, aquesta no és més que el reflex de la realitat quotidiana que va patir la immensa majoria de la societat de l’època. Igual que a la casa en aquesta ocasió Roca no ens narra successos extraordinaris, tot el contrari, estem davant una història costumista de gent normal i corrent.
A més d’explicar-nos com la seua mare i la seua família van viure la postguerra, Roca intercala xicotetes històries en les quals ens explica els plans expansionistes del dictador que van quedar interromputs per la derrota del feixisme, com les elits de la dictadura es beneficiaven del mercat negre o com la religió va ser usada per la jerarquia eclesiàstica per a mantindre al poble oprimit, una cosa diametralment oposada al que defensava Jesucrist. Tot amb la finalitat que el poder no canviara de mans i es poguera construir una societat més justa i amb menys caresties. També trobem escenes bíbliques i les d’un acròbata anomenat Capità Don Millán. Alguna cosa que al costat de la figura del narrador confereix a l’obra un caràcter més documental que als seus anteriors treballs.
L’altre gran tema de Retorno al Edén és la capacitat que com a éssers humans tenim de lligar records a objectes i d’alterar el nostre propi passat per a obtindre una visió d’aqueixos records modificada al nostre gust. Aqueixos és el que fa Antonia amb la foto, que es converteix per a ella en una cosa similar a una relíquia que li retorna un reflex idíl·lic del seu passat, alguna cosa que la immediatesa de la fotografia digital ha deixat de costat. Aqueixa manipulació dels propis records que fem com a éssers individuals, quasi sempre com a mesura d’autoprotecció, també es fa des del poder per a modelar la història a la seua conveniència. Una eina de control molt perillosa.
Retorno al Edén és una nova confirmació, encara que innecessària, de l’enorme talent que atresora Paco Roca. Una història valenta, emotiva i dura sobre la terrible realitat social d’una època marcada per la misèria i la injustícia, que uns pocs tracten d’enfosquir perquè se’ns oblide. Un més que necessari homenatge a les dones que van haver de lluitar contra la fam i una societat masclista que les va convertir en ciutadanes de segona i que molts (inserisca ací l’adjectiu que vosté vulga) semblen enyorar. Però també és una lúcida reflexió sobre la memòria i com els objectes més mundans ens porten els records dels sers estimats.
