“Open Forms”. Juny 2021

“Formes tancades” (“Closed Shape”, títol de l’exposició virtual que vam fer fa uns mesos) i “Formes Obertes” (que hem traduït a l’anglès per “Open Forms“) dues exposicions més de referència per a l’Escola.

Hem aprofitat l’assumpte de les formes obertes i tancades per a fer una interessant acotació lingüística sobre el lèxic anglès alhora de traduir la paraula “forma”: Shapes  té un significat específic per a la forma física i material de les coses a diferència de Forms, sempre referit a composicions formals més abstractes, com per exemple quan vol parlar-se de l’estructura d’una peça musical o composicions literàries. Una matisació idiomàtica que resulta interessant i que no trobem en el nostres idiomes, català o castellà.

D’una manera senzilla aquesta parella de temes aplicats a les nostres exposicions d’enguany donen compte de dues perspectives estilístiques importants, encara habituals en la pràctica pictòrica moderna. Es tracta de dues maneres d’entendre el fet pictòric que ens ubiquen en la història de la pintura dels darrers segles. Una disjuntiva que pot ajudar a clarificar una mica els orígens del complex panorama modernista de la pintura, l’eclecticisme de la pintura contemporània.

Les “Formes obertes“, com sabem, es varen imposar i implantar en el món artístic occidental d’una manera clara i ostentosa a finals del XIX, després de l’ impressionisme. Així, la desfiguració dels referents, el rebuig de la representació mimètica, de les superfícies polides il·lusòries, el qüestionament de la bellesa clàssica, la immediatesa matèrica de les obres o el colorit intens i la fractura i dissolució dels espais convencionals, està en la base d’aquest comportament pictòric anem a dir “llibertari“. La cosa ha evolucionat tantíssim que, ben entrats com estem en el XXI, aquell rebuig s’ha convertit en cl’assic, vell. De manera que les alternatives i combinacions de formes obertes i tancades, sembla ja, en el fons, prou antiga i testimonial. Com ja s’apunta ara assíduament ha començat “La fi de l’art“, “la mort de la pintura“. Açò és el que rondina pels ambients intel·lectuals de crítics, artistes, escriptors i filòsofs des de fa alguna dècada.

No és el nostre cas! Els nostres companys, al final, com perfectament podeu veure al dessota, han interpretat de manera franca i lúdica, incipient en molts casos (com una mena de broma o paròdia en altres) l’aventura plàstica plantejada.