Paris ha trobat en Le Palais de Tokio un centre de referència d’art contemporani. Funciona com a Centre d’Art Modern des de la rehabilitació de 2001 programada i duta a terme pels arquitectes Lacaton&Vassal. L’edifici, des de la segona fase de la remodelació de 2012, ha aconseguit més de 8000 m² d’espai obert al públic, ininterrompudament de dotze del migdia a dotze de la nit. Però la cosa no queda ací. El millor és que té una concepció de Museu-Espai polivalent. Com a centre d’activitats de barri i com a centre per a visitants més minoritaris que busquen art d’avantguarda.
Suggestionat per la bona conjunció de l’espai i les obres del Palais de Tokio val la pena entretindre’s amb el contingut del “museu” (la sensació de museu, d’institució està latent, persisteix), fixar-nos en el tipus de creacions d’avantguarda que hem trobat, tan adients , habituals, característiques: com són les instal·lacions i performances.
La nota més rellevant ha estat per a mi la que sorgeix de la mà de l’artista bretona Laura Lamiel (Morlaix,1940). Està clar que quan algú dóna pàbul a alguna artista, o a alguna percepció, a qualsevol cosa confrontada, si ens aturem, si en parlem, és perquè la cosa ens toca la fibra, som receptius. Alguna cosa duem mig cuinada en eixos casos que fa que ho lliguem quasi tot immediatament amb la mirada. La suggestió, doncs, en el cas de Laura Lamiel, per a mi, ha estat una sensació com fortament desvetllada. Ha estat una atracció instantània, simple i aguda: es tracta d’un ressò de la pintura desfeta, present en aquelles obres-objecte. Era com estar davant de la pintura, la pintura que usem els pintors, convertida en un estrany del futur, pintat amb objectes. En vertical, o en horitzontal. És a dir, una suggestió de substitució de funcions: la de les pinzellades de color (partícules minúscules de pigments) transformades en objectes que despleguen un traç, el recorden.
Però estarà bé recordar també un punt específic, general, que cal tindre present a l’hora d’accedir a instal·lacions i performances. Es tracta del punt de partida, el punt de vista primigeni d’aquestes operacions tècniques d’expressió: em referisc al posicionament artístic contra la capitalització de l’obra i el fetitxisme de l’art!
Un assumpte bastant capital i en general determinant. Està bé recordar que la pintura, per contra, comparativament, arrossega intrínsecament una pesada llosa puntualment referida a eixes dos qüestions (té totes les propietats idònies d’un producte per al mercat: renovació, qualitat, valor (fetitxisme) que li dóna la Hª de l’art, mobilitat, etc). És tot un pes dolorós de mercaderia el que arrossega la Pintura, i en part està complicant-li en l’actualitat qualsevol perspectiva de futur (viva polèmica per a aquest segle XXI). El dilema amb què es trobem els pintors avui, quan no treballen per encàrrec, és que necessiten integrar les seues especulacions-indagacions, vendre obra pictòrica, doncs és el sustent i la pastura professional que els fa poder seguir en els seus projectes.
No obstant aquestes complexes relacions polítiques-socials de la pintura amb la cultura, de la cultura amb la política, o de la “decadència” de la pintura, que ha entrat en fase top de “mercaderia”, no obstant totes aquestes contradiccions, les pintores i pintors troben i tenen al·licients contemporanis d’expressió, de llenguatge, com per a continuar practicant aquest ofici tan consubstancial.
La percepció de les instal·lacions de Laura Lamiel va ser el del “fora de camp” cinematogràfic, percepció d’una altra cosa no enfrontada. I açò per un imaginari joc de retrobar allí quelcom de la vella pintura, en les instal·lacions. En el Palais de Tokio hi ha també tres o quatre dibuixos pintats amb aquarel·la incorporats com un objecte més, papers tacats. També algunes pintures, ara sí pintures, comprimides en vidre.O en altres casos coloracions dels objectes que els fan entrar com en un plec per la porta principal de la pintura (blanc, groc, roig, textura, transparència, opacitat). Es respira la presència subtil d’alguna cosa que és tradició, de la pintura, un sospir en la capa superficial del vell l’ofici .
Rebuscant un poc a la web, m’he trobat una entrevista a l’artista sobre l’exposició “Vous les entendez ?” (que us deixe al desota). I com una referència més uns interessant dibuixos perduts per la web (que si bé no són de l’exposició corroboren la connexió llunyana de la que parlava, un estat latent, de presència de la pintura, en les seues instal·lacions).
Sobre els seus dibuixos Laura Lamiel explica:
“Els dibuixos funcionen com una successió d’espacialitzacions i tensió dels diferents elements del meu vocabulari de formes. Revelen per veure, com una camera obscura, experiments espontanis basats en elements font de la meva pràctica. De caràcter polisèmic, superposen diferents fragments de dibuixos, però també fotografies d’instal·lacions ja realitzades o traços de colors. Aquestes diferents capes aporten profunditat i transparència a la imatge plana. També pertorben la temporalitat. Els dibuixos condensen diferents temps creatius: des del que és prospectiu fins al que ja s’ha fet i que cal reinterpretar constantment. La superfície dels dibuixos s’organitza, doncs, com un espai il·lusionista espacialitzat i temporalitzat. En aquesta dimensió, l’allargament panoràmic que evoca el format cinemascope no és menyspreable. Els dibuixos contenen, com una mirada en moviment, la idea d’un desplegament fílmic.“
