El proper divendres 9 d’abril es presentarà a Vila Eugènia una extensa mostra sobre l’obra pictòrica de Felip Baldó (La Vila Joiosa, 1947- Godella, 2007), esperada exposició que rendirà homenatge al nostre company, il·lustrador i pintor. “La mirada transparent“, comissariada per la seua filla Joana Baldó, farà un complet recorregut per les diverses etapes i vessants que han ocupat la interessant trajectòria formal de Felip. El camí que va traçar i la trajectòria que va plasmar, aquell vestit pictòric que cadascú, a poc a poc, va cosint-se a mida. Potser puguem endevinar i detectar a peu d’obra, també, allò que Felip tenia en ment realitzar i que la seua prematura mort va truncar.
Degut a les restriccions pandèmiques la inauguració del proper 9 d’abril serà amb aforament reduït: i lamentablement les entrades per a la inauguració, segons m’informe avui mateix, estan ja exhaurides. Per tant, podrem anar però haurem de romandre fora de Vila Eugènia fins que s’alleugere la sala després que acabe l’acte protocol·lari inicial. Després del 9 d’abril, no obstant,l’exposició podrà ser visitada fins el 7 de maig en els horaris habituals de la sala.
“FELIP BALDÓ, en la memòria”
Germà Lloris, 2020
Dos moments temporals diferents i desvinculats es retallen en la memòria del meu collage. Sorgeix del quadre la figura d’un Felip llunyà que em trasllada a l’època del col•lectiu “Raima” (1998). Just al costat, en un altre moment temporal, sorgeix un altre Felip més actual, poc abans d´accentuar-se la seua fatal malaltia.
Amb exactitud mai he sabut quan es deixà caure per primera vegada Felip per Godella. Però per al cas m’és igual, és el mateix. La coneixença que tenia d’ell data de 1995/96 quan posàvem en marxa, quan parlàvem de posar en marxa, un grup local d’artistes multidisciplinari, constituir reunions estables i formar un col·lectiu d’artistes que a poc a poc va prendre forma i acabàrem anomenant “Raima“.
Aquell col•lectiu tingué potser el seu moment més àlgid i brillant en el projecte “Jusep Torres Campalans” elaborat ‘ex-professo’ per a la Fundació Max Aub. Amb les obres d’aquell projecte “La cabeza de Juan Gris” i “El libro verde” el grup fou capaç de materialitzar per primera vegada obres dissenyades de manera col·lectiva però que transcendiren precisament aquesta pluralitat d’autors. Un estimulant treball que presentàrem després en diferents centres expositius del P. Valencià i que pretenia combinar ficció i realitat, per a fer verídica l’existència del personatge Jusep Torres Campalans, protagonista del llibre de Max Aub (1958). La proposta inicial d’encaminar el nostre treball sobre aquell llibre va exposar-la parsimoniosament, una xafogosa nit d’estiu, al Matalafer, Felip Baldó. Era el lloc on habitualment fèiem les nostres reunions durant aquells episodis grupals: reclinat a la cadira, sense alterar cap múscul del cos i amb la seua veu pausada i melòdica, molt probablement amb l’afecció que donen anys i anys de docència, Felip remarcava i suggeria el pensat que havia tingut sobre el nostre projecte de cara a la Fundació Max Aub.
L’altre moment, més recent, el desdoble en dos converses, sobrepassada l’època de “Raima” i uns pocs mesos abans de la seua malaltia. En aquest moment la memòria em fa un altre sargit temporal en ‘flash-back‘ de converses amb Felip. Un sargit de coses parlades a corre cuita i en termes vagues en alguns momenst de l’any 2006 (perquè la vida ens la fèiem els dos encara llarga):
1. Parlàvem de fer repàs, un seguiment (a dos mans) de com es posicionava la crítica artística valenciana al Postdata del Levante. Una mena de dossier policíac, rigorós, sobre allò que publicaven els crítics i les seues opinions artístiques, després analitzar la influència i comportament del medi de divulgació periodístic dirigit per Juan Lagardera. Estàvem en una època de forta promoció dels neo-metafísics de BBAA i els neo-hopperians “valencians” impulsats per Lagardera com a corrent pictòrica (Sicre, Charris, etc: . . . “la pintura més important que s’havia fet mai, a València, en dècades“!!). En les coses artístiques, filades d´aquesta manera, coincidíem.
2. El segon cositó, en canvi, el recorde més confusament. Perquè ell no bevia. No bevia molt. Algun gin-tònic, extraordinàriament dos. Però tinc en la memòria la conversa d’una nit en la que parlava profusament, projectava coses i me’n volia proposar una que era de volada: el•laborar un recull de les millors obres d’art, de tota la Història, però particularitzada, personalitzada, feta com una mena de diàleg entre els dos. Em semblaria en aquell moment (podia sospitar-ho si no el conegués) que eren ocurrències sembrades per l’alcohol. Però insistia, i la meua memòria ha perdut el compte de si aquella nit, excepcionalment, ell bevia. “Ja veuràs com surt una lectura distinta, ‘contrària’, ben a repèl de l’establerta que sempre la fan tòpica i lineal, n’estic segur“, em deia. Jo me’l mirava, sorneguer en aquest cas, un poc apàtic, no tant per la proposta i la dimensió del projecte (ja se n’han vist passar uns quants!) com per esbrinar de debò què estava tramant Felip. Volia que avançarem ja mateix fent la primera tria d’una tanda d’obres elegides. “I si vols, comencem centrant-nos en el País Valencià“, va remugar. “Des de Tirig?”, li vaig dir. “Indubtablement, des de Tirig!”, va respondre’m.
