Aquest proper divendres 17 de desembre s’inaugura a Vila Eugènia una nova edició d’ Espai propi, l’exposició referent que ens posa al dia del treball dels artistes. Enguany la fita festeja i repassa precisament el seu desè aniversari.
Passar revista a la significació i abast que té aquesta dècada d’Espai propi passa, com és natural, per valoracions variades que trobaran virtuts i mancances. En eixe còmput general a fer destaca com un fet positiu i favorable la continuïtat del projecte. La pervivència en el temps ha convertit Espai propi en referència artística al condensar una panoràmica actualitzada del camí per on transiten els artistes a hores d’ara, reunint d’obres i creadors professionals, novells o veterans. Aconseguir mantenir el pols al calendari durant una dècada en la cultura de la política municipal de Godella no és assumpte menor, té els seus tripijocs, tramoies i complexitats.
Sobre açò el millor botó de mostra el tenim, potser, en l’ancestral i anyorada “Biennal Pinazo“. Un concurs de pintura que va ser important en el panorama artístic dels certàmens nacionals, el qual, des de 1980, època dels seus inicis, ha estat convocat i desconvocat . . . aparegut i desaparegut . . . en una seqüència boja i intermitent, vàries vegades.
Felicitacions per tant a Josep Ferriol per tot el seguit d’exposicions Espai propi convocades any rere any a Vila Eugènia. I no solament per això. També perquè s’ha impulsat indirectament, de retruc, un moviment cada vegada més exigent d’opinió i crítica correctora.
En aquest sentit i amb l’ànim d’assenyalar aspectes a millorar o apuntar, des del meu punt de vista, podem assenyalar suggeriments o alguna idea a explorar, el que veiem com assumptes més destacats. Com, en primer lloc, abordar noves maneres de concórrer a la sala. Si bé és innegable que la confluència d’estètiques diverses en les exposicions col·lectives és un imperatiu irremeiable que cal assumir, també ho és que Vila Eugènia no disposa de sales separades (els panells separadors existents servirien de poc en aquest cas) i en conseqüència el problema irresolt és que no hi ha espai suficient a Vila Eugènia per a tantes coses. Amb una altra particularitat: manca molt més espai, sobretot, quan hi ha coses frontalment antagòniques. Solament hi ha dos sales disponibles quan aportem cadascú dues obres.
Podem creure o pensar, si no volem atendre aquest tipus d’exigències, que les exposicions en general són blanques i amables. Però la realitat tossuda és que tant obres com exposicions comporten sempre, en tot moment, un determinat manifest estètic, una bandera estètica. Coincidirem en que quan hi ha tanta varietat d’autors en una sola sala, i a tocar, les obres es desdiuen bastant unes a altres. Aquest és el principal motiu pel qual caldria abandonar apostes del tipus “tutti-frutti” (com he sentit dir a algú sobre les nostres exposicions) i modificar, limitar o alternar, la participació d’artistes cada any. Això, donat que Godella té una comunitat artística tan activa i nombrosa.
Tampoc sabem pels rum-rums que corren entre artistes si s’ha plantejat a la institució municipal estirar les mires del que significa Espai propi. És a dir, pujar un esgraó i alçar la mirada a la comarca, ampliar una mica la panoràmica per tal de multiplicar l’espai que ocupem ara mateix amb altres sales, fer-lo més extens i plural, comarcal, per exemple: obrir les portes (sota quins criteris?) a altres artistes de l’Horta Nord, fer participar i col·laborar a altres municipis en pressuposts, sales, etc, etc.
De moment, us emplacem a visitar les obres de l’exposició que s’inaugura demà (on podreu gaudir de trenta artistes i seixanta obres) i deixarem anotat l’assumpte postergat per a demà. És a dir, avui mateix! Ja toca, potser, intentar examinar i millorar Espai propi amb una menuda reflexió crítica sobre els deu anys d’experiència compartida.
