Si “Déu va crear l’univers jugant als daus” l’home ha creat la pintura per a cobejar aquella aventura dels deus.
Això sembla que podríem dir especialment ara, quan estem fent i pintant “Camps de color”, l’assumpte de la pròxima exposició final de curs que presentarem a Xicranda el proper dilluns 6 de juny(19’30 h.).
Novament posem èmfasi en el caràcter abstracte de la pintura. Passada per l’alambí la pintura abstracta es desfà d’un munt de càrregues per a centrar-se en un llenguatge exclusiu: tenyir i composar, espargir, dissoldre el color, depurar la tècnica del fet pictòric, per a que la pintura reste despullada de referents i simbolismes.
Si bé en altres edicions (Color roig, 2013; Gastronomia abstracta, 2014; Perspectives atmosfèriques, 2015, etc) vam vorejar també projectes abstractes enguany hem entrat obertament de ple. Decantada la pintura, com deia, ens hem endinsat amb complicitat, complidament i sense reserves, en la caldera bullent com és la dels “Camps de color“.
El aquest nou, productiu i entranyable “exercici d’escola” de final de curs hem apartat per complet la representació icònica figurada. És a dir, ens hem desconnectat de la llum clara de la realitat i ens hem endinsat en el joc “fosc” (incert) dels “Camps de color“.
Al voltant d’una seixantena d’obres diverses, aglutinen en la seua dissonància una sola proposta expositiva al voltant del particular moviment pictòric americà anomenat “Color field” (donat allà pels anys cinquanta-seixanta del XX).
Aquesta conjuntura artística coneguda sota aquesta nomenclatura, esdevinguda de la mà de Clement Greenberg, de vegades també es coneguda i barrejada com “Abstracció geomètrica” o “Minimalisme“) i es va desenvolupar sobretot per la influència d’artistes com Rothko, Still o Motherwell.
Però especialment va desenvolupar-se paral·lelament al Pop-Art. Després i com a conseqüència de l’Expressionisme Abstracte americà que començava a decaure.
La pintura americana a poc a poc va anar perfilant-se, fent palesa una bifurcació o enfrontament entre punts de vista estètics, tot just construint un debat entre la plasticitat manual, la dels Camps de color, i la adaptació als medis industrials i mass-mèdia que plantejava el Pop Art.
