Entre les institucions que acullen art contemporani a Espanya tenen el mèrit de ser les primerenques el Centre d’art Reina Sofia (1988; antic hospital general de Madrid, rehabilitat; 80.000 m² ; aproximadament un 70% del pressupost depenent de l’Estat) i l’IVAM (1989; de nova planta; 18.000 m² i finançament íntegre a càrrec de la Generalitat). Els dos espais foren en aquell moment dos fars de referència en el panorama artístic d’actualitat, dos espais molt importants i significatius en la presentació de l’art més punter, nacional i internacional.
Progressivament ha hagut com un degoteig constant d’aparició de Centres d’art contemporani. I se’n han constituït tant públics com privats: Thyssen-Bornemisza (1992; privat; amb un atípic acord entre el baró Thyssen i el govern espanyol subscrit el 1988; amb seu a Madrid i subseus a Barcelona i Andorra; 21.ooo m² en Madrid) MACBA (1995; Ajuntament de Barcelona i Generalitat; de Nova planta,; 15.ooo m²) Guggenheim (1997; privat; de Nova planta; 24.ooo m²), etc. Avui en dia el llistat ja seria considerable si férem un repàs pel conjunt de la geografia espanyola (Pompidou de Málaga, CAAC de Sevilla, MUSAC de Lleó, EACC de Castelló, etc).
I encara s’ha de dir i subratllar que no gaire lluny de València tenim un parell de museus d’art contemporani que guanyen en historial als més veterans i importants. Més modests i de menor abast, de dimensions bastant més reduïdes , però capdavanters en el temps, anteriors al Reina Sofia o l’IVAM. Estic referint-me als magnífics MACVAC de Vilafamés (1985) o el Museu d’Art Abstracte de Conca (1966). Ambdós tenen una dimensió més reduïda i han nascut d’una altra manera, quasi per generació “espontània” dintre de les seues poblacions, integrats en el casc urbà, com una planteta solitària que en el camp creix de forma natural. Vilafamés i Conca, acullen dos molt bons museus on fer una estada programada si encara no els conegueu.
Bombas Gens (2017; privat; edifici industrial rehabilitat; 6.ooo m²) nascut fa pocs anys a Marxalenes es consolida com una molt bona alternativa expositiva a València. A les exposicions, confeccionades amb l’assessorament de Vicent Todolí, cal afegir alguna dada sociològica que inexorablement té transcendència i cal esmentar: una és per a fer esment de la iniciativa privada en aquest projecte per part del grup familiar Susanna Lloret- Jose Luis Soler, empresaris rellevants de València.
I la segona dada a ressenyar, per descomptat, té que ser per a la magnífica recuperació de l’antiga fàbrica de bombes hidràuliques existent a l’avinguda de Burjassot, tancada des de 1991. L’edifici de1930 ha estat recuperat per a conservar-lo dintre pràcticament del perímetre urbà de València. El conjunt de l’edifici ara atorga al museu una gran notorietat i personalitat, una molt bona suggestió a l’espectador a l’hora d’encetar la passejada per l’interior.
És molt recomanable, si podeu fer un grup d’unes quantes persones, concertar una visita guiada i poder accedir als refugis antiaeris i a un fantàstic celler del segle XIV trobat casualment i tot un regal inesperat per al conjunt.
