Pintor i fotògraf de la mà. Marià Garrañana i Jordi V. Durà. Dues mirades immerses en un sol paisatge “atemporal” de l´ Horta Nord, i la recerca, de més de tres anys, s´enlluerna amb el roig i la verticalitat de les xemeneies i cases construïdes amb maons d´argila. Fàbriques d´altre temps bullicioses i esvalotades, verticals escultures vives en altres tamps, ara trists i solitaris fumerals rojos clavats en el paisatge verd i rectilini de l´horta. L´art, quan vol produir alguna cosa, objecte o pintura (objecte-imatge al cap i a la fi) mira obsessiu el seu objecte, la sutja negra del temps, i suggereix aleshores fines torres de babel orgulloses, aquella arquitectura estudiada i imaginada per a una llarga vida de producció industrial. Fàbriques de rajola alçant la veu al cel disseminades arreu del paisatge. Posteriorment una estranya boira (de tarongers, de turisme o política casolana) inundà de “poca cosa” el paisatge de l´horta. Fou el final de les esperances d´aquelles fàbriques, de tots els atovons d´argila d´Alfara, Vinalesa i Foios. Aquella boira negra va gelar la suor dels pobres treballadors descamisats.
Ara ho rememora aquest “ATOVÓ“ de llibre amb poques paraules, ple d´imatges d´artista: Marià i Jordi han preparat un llibre-objecte que rememora les rajoles d´argila per a una edició reduïda de 200 exemplars (treball promogut per l´ajuntament de Foios, interessat en el projecte) i el qual podrà adquirir-se el pròxims mesos en els actes de presentació programats: 23 de febrer a Foios, 30 de Març a la Llotgeta de València i 7 de maig a Villa Eugènia en Godella.
Quan tenim el llibre descordat a les mans resulta que passem imatges d´un paisatge col·lectiu que colpeja els nostres ulls en absolut silenci, sense paraules,com un “atovó” ara de paper, i es desfà de nou l´argila i s´amaguen plegades totes les paraules.
La construcció de la rajola està basada en el diedre, i dóna com a resultat un producte-objecte atractiu, aplanat i operatiu, un menut contenidor de la representació rigorosa de l´ espai euclidià. Aquest humil i menut atovó de sis cares, com els grans carreus de les antigues piràmides, és el que dóna compte puntual d´estètica i arquitectura en bona part dels pobles de la comarca.
Els geòmetres admiren Lobachevsky i Gauss perquè treballaren en el seu temps (primera meitat del segle XIX) sobre la base d´una geometria no-euclidiana, sobre la base d´un espai corbat, tensionat diríem. Aleshores tindríem un atovó d´argila, no sé com dir-ho, flonjo, en un espai tridimensional corb. Però açò encara no ha tingut massa conseqüències en el nostre entorn, en el paisatge o el territori. La nostra mentalitat té encara, si fem una broma, la deriva de les sis cares de l´atovó.
