Els afeccionats a la “pintura històrica” estan d´enhorabona, tenen un excel·lent motiu per a preparar una escapada a London. El proper 4 d´abril s´inaugura una exposició monogràfica dedicada a Artemisia Gentileschi (1593, Roma – 1654, Nàpols) a càrrec de la National Gallery. Un esdeveniment històric en tota regla doncs és la primera vegada que podrem veure reunides gran part de les obres de la famosa pintora del barroc italià. Una artista amb bastant notorietat en vida i pràcticament oblidada posteriorment (durant quatre-cents anys) en els registres curriculars i magistrals de la Història de l´art.
L´obra d´Artemisia Gentileschi s´ha retrobat avui en dia amb una sensibilitat més igualitària, re-habilitadora, capaç de vindicar-la i posar-la en valor. Ha estat desatesa durant segles eclipsada pels afers religiosos de l´època al ser víctima d´una agressió sexual. Podem contar amb els dits de les mans els casos coneguts de dones pintores idèntics al d´Artemisia: Lavínia Fontana (1552, Bolonya – 614, Roma), Sofonisba Anguissola (Cremona,1530 – Palerm,1625), Fede Galizia (Milà, 1578 – 1630), Clara Peeters (Anvers, 1594-1657) i pocs casos més. Tanmateix, si bé totes les pintores esmentades tingueren en comú un fort propòsit artístic i la intenció de guanyar ressò social, són les obres d´Artemisia les que arribaren a resultats més destacables, en part al decantar-se pels passos artístics (teatralitat de la llum i clarobscur) de Caravagio (Milà, 571 – Porto Ercole, 1610). Sens dubte l´influx del tenebrisme de Caravaggio (la fortor de la llum i el clarobscur) fou aclaparador, immediat i internacional. La empremta del ‘caravaggisme‘ formarà part immediatament dels “aprenentatges” del jove Velázquez (Sevilla,1599 – Madrid 1660).
Tornant a l´assumpte de l´oblit històric-artístic d´Artemisia Gentileschi s´albira fàcilment com, durant segles, ha estat ignorat per a la dona un estatus vital artístic. Especialment quan aquest ha estat en mans de la Contrareforma Catòlica (Concili de Trento,1545-1563). La qual ha procurat amb fervor que la promoció i divulgació de la vàlua de les dones artistes, com és el cas d´Artemisia, fos relegada a segon terme durant més de tres-cents anys per mor dels valors i la moral de l´Església Catòlica Romana. L´esperit més terrenal dels monarques catòlics volia augmentar el poder i contraatacava davant l´aparició de Martí Luter i els territoris declarats Protestants (són els “gran moments” dels tribuns i tribunals de la Inquisició defensant la puresa de la fe, la creació de seminaris i decrets doctrinals i disciplinaris, la clericalització de la societat a través de l´educació, l´exaltació de sants i sagraments, la devoció al Sagrat Cor de Jesús, o fets aparentment tan innocus com l´eliminació de la polifonia musical, etc, etc). És d´aquesta manera que el Concili de Trento planifica i aconsegueix convertir-se en tradició secular. Un projecte que consistia a invadir tots els àmbits de la vida, artística i domèstica, present i passada: aconseguint mantenir repintats i coberts de draps durant quatre-cents anys els cossos nus de Michelangelo (Judici Final de la Capella Sextina).
Afortunadament l´aire fresc dels igualitarismes moderns ha divulgat i promocionat a aquella heroïna artista, i podem trobar, a més a més d´un parell de novel·les biogràfiques escrites a finals del XX, també una magnífica pel·lícula sobre la seua vida (Agnés Merlet (1997, pròximament a l´espai Larambleta de València, diumenge 23 de febrer 12 h.).
A la wikipèdia trobem, sense anar més lluny, un retall, una mostra del conegut esdeveniment que va marcar la seua vida:
El seu mestre de dibuix, Tassi, la va violar quan ella tenia divuit anys, l’any 1612, i el tribunal va decidir torturar-la a ella per verificar el seu testimoni.
La instrucció va durar set mesos i va permetre descobrir que Tassi havia planejat assassinar la seva esposa i havia volgut robar certes pintures del pare d´Artemisia, d’Orazio Gentileschi.
Del procés que va seguir, es conserva documentació exhaustiva, que impressiona per la cruesa del relat d’Artemisia i pels mètodes inquisidors del tribunal. Artemisia va ser sotmesa a un humiliant examen ginecològic i torturada usant un instrument que estrenyia progressivament cordes al voltant dels dits (una tortura particularment cruel per a un pintor). D’aquesta manera, es pretenia verificar la veracitat de les seves acusacions, car es creia que si una persona diu el mateix sota tortura que sense aquesta, la història ha de ser certa. Tassi va ser condemnat a un any de presó i a l’exili dels Estats Pontificis. Les actes del procés han influït en la lectura en clau feminista, donada a la segona meitat del segle XX, a la figura d’Artemisia Gentileschi.
Aquest és el testimoni d’Artemisia en el procés, segons els documents de l’època:
Va tancar l’habitació amb clau i, una vegada tancada, em va llançar sobre un costat del llit posant-me una mà al pit, em va ficar un genoll entre les cuixes perquè no pogués tancar-les, i alçant-me les robes, que li va costar molt fer-ho, em va ficar una mà amb un mocador a la gola i boca perquè no pogués cridar i, havent fet això, va ficar els dos genolls entre les meves cames i apuntant amb el seu membre a la meva naturalesa va començar a empènyer i el va ficar a dins. I li vaig esgarrapar la cara i li vaig estiregassar els cabells i abans que posés dintre meu el membre, li hi vaig agafar i li vaig arrancar un tros de carn.
Eva Menzio (editora), Artemisia Gentileschi, Lettere precedute da Atti di un processo di stupro, Milán, 2004
