L´esvaïment d´Egipte i les pintures d´Al-Faium

Publicat a: General, Sin categoría | 0

La civilització de l´antic Egipte (3.150 a C. fins l´any 31 a. C.) és un referent universal popular, ple de temàtiques sucoses explotades sovint pels mèdia. Són tres mil anys d´història que acumulen divinitats, fetitxes, efígies, faraons, tombes, misteris i jeroglífics, una idiosincràsia expressiva que és segell i rúbrica d´aquell Egipte mil·lenari. Des de la primera dinastia de Nemes o la incipient ciutat de Menfis a la gestació d´d´Alexandria, la plenitud de Ramsés o la parella Ahhenaton-Nefertiti, com la tomba deTuthankamom o el truculent regnat de Cleòpatra, milers de coses que formen part de la seua hipnotitzadora llegenda. I alhora, amb tot el fast i la magnificència d´escribes i governants, també ens colpeix l´oprobi de la crueltat i l´esclavitud, els despropòsits d´un poder terrenal abraçat de cap a peus a la teologia, preparat sempre per a la guerra.

El declivi d´aquest antic Egipte a la fi, després de tants segles d´esplendor, tampoc va ser intranscendent, però el seu final fou eclipsat per un altre potent focus de civilització, molt lluminós: el de Grècia i l´hel·lenisme. La portentosa cultura egípcia va sentir durant els darrers tres-cents anys aquest domini fulgurant de la cultura grega per a, després, acabar reduït a província romana. Una defunció secular que acaba ja quasi solapada amb els anys del cristianisme emergent.

No hi està gens clar què tenim avui d´ells, què ens ha quedat de les deïtats egípcies, de Ra i Apofis, de la dualitat ‘Ordre-Caos‘ tan ben sistematitzada en la seua teologia política, però coneguem perfectament de quina manera el cristianisme primer, i Mahoma després (curiosament ambdues vinculades en l´entorn territorial d´ Egipte), van fer la seua aparició fulgurant en el gran teatre de la història de les religions, de la presa del ‘Poder Terrenal‘ per elles, mimetitzant d´alguna manera aquella teologia política. Un ‘Ordre‘ defensat a sang, foc i espasa de l´amenaça del ‘Caos‘, un ‘Poder i Salvació‘ (Jan Assmann 1999) que sens dubte ha estat heretat de l´antic Egipte.

 

Vel funerari d´ Al-faium amb un difunt amb Osiris (figura de l´esquerra a càrrec del qual hi està la reencarnació i el més enllà) i Anubis (a la dreta, que té cura dels morts i les tombes)

 

 

Com apuntava l´origen d´aquell final comença amb un repartiment de territoris entre generals, el cercle més pròxim a Alexandre Magne a la seua mort (323 a C): Àsia per a Antígon, Egipte per a Ptolomeu, Tràcia i l´Àsia menor per a Lisímac, Babilònia i Síria per a Seleuc i Grècia i Macedònia per a Cassandre. És l´època de les satrapies.

I el corol·lari final, la data darrera, és no menys significativa: es cimenta en l´ascensió i nomenament d´August com a cònsol imperial a la batalla d´Actium (30 a C.) mitjançant la qual Roma s´annexiona tots els territoris del Nil i passa a governar-los directament com una província, perpetrant així un domini complet del Mediterrani. La novel·lesca història final d´Egipte inclou els coneguts amors de Cleòpatra amb August, primer, intrigant i conspiradora després tenint a Marc Antoni d´aliat. Esdeveniments que certifiquen la desaparició i caiguda en desgràcia de la darrera dinastia dels Ptolemaics.

 

 

 

D´aquesta època convulsa d´Egipte són bona part de les pintures i retrats conegudes com d´Al-Faium (segles I a. C. a II d C.). Una inusual manifestació pictòrica grecoromana inserida en les acaballes de la cultura egípcia. Són retrats molt naturalistes fets majoritàriament amb la tècnica de l´encàustica amb una intenció clarament fotogràfica de preservar una imatges del difunt semblant a les tombes dels nostres cementeris, sumant-les als paraments iconogràfics egipcis, a les mortalles de les mòmies. Per a mi aquests retrats no parlen tant dels personatges retratats (que sens dubte ho fan!), sinó que descriuen sobretot la invasió cultural i política: són el seu espill. És aquest assumpte extra-artístic paral·lel, precisament, el que pot alliçonar-nos puntualment sobre les conquestes pictòriques del renaixement, sobre la moderna llibertat (o anarquia) present  en les representacions pictòriques contemporànies. Pense jo si la munió d´influències produïdes a les necròpolis d´Al-Faium, la força que trameten aquestes pintures, no està (per a nosaltres, coronats enguany per la trituradora Bansky) en la contundent atracció i vivència del naturalisme pictòric. I quina sorpresa resulta en apartar-se i  arraconar-se “temporalment”  durant el periple de la religiositat medieval. Exactament com ha passat actualment amb l´actitud artística moderna i post-moderna del segle XX.

Ja situats en aquest present més immediat, doncs, em pregunte si no seria capaç el nostre estimat pintor David Hockney de relacionar i trobar raons consistents per a sospitar d´un ús i coneixement de la Càmera Obscura en aquests retrats d´Al-Faium?

 

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un bon dia solejat de setembre la cobdícia d´Alexandre-Magne, interpretada pels seus generals, regnava com una fantasia per sobre de la multitud de tropes arrenglerades, preparades per al desastre d´una nova batalla. Però el pensament del gran Alexandre estava absent alçat sobre Bucèfal:  considerava el gran soroll de ferralla que feien els homes uniformats, preparats per a la guerra. Solament ell sap que el seu pensament té una sola forma única, la de l´hel·lenisme, no és cap misteri. El seu preceptor (Aristòtil) havia modelat aquell intel·lecte a consciència, modern i conqueridor.