L´esvaïment d´Egipte i les pintures d´Al-Faium

Publicat a: General, Sin categoría | 0

La civilització de l´Antic Egipte (3.150 a C. fins l´any 31 a. C.) és un referent universal ple de temàtiques populars explotades sovint pels Mèdia. Són tres mil anys d´història que duen el distintiu d´una idiosincràsia expressiva única: des de la primera dinastia de Nemes (el faraó que va regnar 62 anys i va morir a conseqüència de l’envestida d´un hipopòtam) a la incipient ciutat de Menfis o la gestació posterior d´Alexandria, la plenitud de Ramsés II o la figura llegendària d´Akhenaton (identificat per alguns amb Moisès), la tomba de Tuthankamom o el truculent regnat de Cleòpatra. Milers d´assumptes plens de misteri formen part d´aquella hipnotitzadora llegenda. I tot d´una colpeix també, a més del fast i magnificència d´escribes i governants, la crueltat, l´oprobi, l´esclavitud, els despropòsits d´un poder terrenal abraçat de cap a peus a la teologia, amenaçador i preparat per a imposar-se a la força.

Aquells ancestres mantenen fils conductors i concordances amb nosaltres si pensem en la dualitat de conceptes ‘Ordre-Caos‘, establerta per ells en les divinitats de Ra i Apofis, i sistematitzada en una teologia política que Akhenaton transforma en monoteisme. De manera que tota la cultura judeocristiana primer, com la mahometana després, representen dues tradicions religioses que no fan sinó mimetitzar la teologia política monoteista apareguda a Egipte. L´ ‘Ordre‘ però pren un camí nou, relativament nou i diferent, amb la revolta religiosa d´Akhenaton. Formulada hi està la significativa tesis que diu que Akhenaton era en realitat Moises: és a dir, una perspectiva on la salvació religiosa judeocristiana hi és reduïda a una unívoca revolució monoteista, la de l´egipci Akhenaton i la devoció religiosa pel sol!

 

Vel funerari d´ Al-faium amb un difunt amb Osiris (figura de l´esquerra a càrrec del qual hi està la reencarnació i el més enllà) i Anubis (a la dreta, que té cura dels morts i les tombes)

 

 

I el final i declivi d´aquella gran primera gran civilització occidental també resulta simptomàtica. És alliçonador la manera com aquell vigor cultural i artístic va restar eclipsat pel potent focus civilitzador de la polis grega i l´hel·lenisme. El gran focus il·luminador que era Egipte entra en estat de dissipació a partir del conegut repartiment de territoris (època de les satrapies hel·lenístiques) entre els generals d´Alexandre Magne a la seua mort (323 a C): Àsia per a Antígon, Egipte per a Ptolomeu, Tràcia i l´Àsia menor per a Lisímac, Babilònia i Síria per a Seleuc i Grècia i Macedònia per a Cassandre.

I en tota aquesta història el corol·lari final és igualment significatiu: es cimenta en l´època romana amb l´ascensió i nomenament d´August com a cònsol imperial a la batalla d´Actium (30 a C.). Roma amb aquesta victòria s´annexiona tots els territoris del Nil i passa a governar-los directament com una província, perpetrant així l´anhelat domini complet del Mediterrani. La novel·lesca història final de l´Antic Egipte inclou els coneguts amors de Cleòpatra amb August, en un primer moment, i aliada després amb Marc Antoni contra August. Història que conclourà amb la mort de Cleòpatra (una mort voluntària en ser derrotada a Actium, ordenada per la pròpia Cleòpatra, trobada a conseqüència de la mossegada mortal d´un àspid). Mort que certifica la desaparició dinàstica dels Ptolemaics.

 

 

Precisament d´aquesta època convulsa són les pintures i retrats coneguts com d´Al-Faium (segles I a. C. a II d C.). Una “inusual” manifestació pictòrica grecoromana inserida en les acaballes de la cultura egípcia. Es tracta d´uns retrats molt naturalistes fets majoritàriament amb la tècnica de l´encàustica amb una intenció clarament fotogràfica de preservar les imatges dels difunts. Una costum, per cert, amb una intenció similar a la que tenim nosaltres actualment de posar fotografies dels finats a les tombes dels cementeris. Però en el seu cas veure-les barrejades en un entorn iconogràfic egipci, la convivència dual de dos “estils” en la decoració funerària: dos models artístics radicalment diferents presentats en un sol acte. I és aquesta convivència de funcionalitats diferents (doncs no hi ha dubte que les pintures parlen dels personatges retratats!) la que mostra al detall una altra narració, la presència d´una invasió cultural (i en conseqüència, política).

Un assumpte extra-artístic, paral·lel, que pot alliçonar-nos sobre altres conquestes pictòriques i culturals. Pensem per exemple en el Renaixement o, per no fugir de l´actualitat que ens ocupa, sobre la moderna llibertat d´expressió i representació contemporània.

Potser la força que trameten aquestes pintures també està per a nosaltres (coronats enguany per una trituradora anomenada Bansky) en la convivència i vigència d’estils totalment contraris,  renyits: com són el naturalisme pictòric positivista i visual “de sempre”, barrejat amb l’expressivitat abstracta coneguda, la del segle XX, o el mite i la simbologia surrealista, per dir-ho d’una altra manera. Globalitat i particularisme, naturalisme i abstracció van de la mà en el nostre panorama artístic: de la mà d’una forta “Crítica” i “Introspecció”.

Situats en aquest punt recordarem el nostre estimat pintor David Hockney i la seua “tesi” exposada a “El coneixement secret” (amb una bona pel·lícula  documental) on proposa una fulgurant emergència de la pintura visual durant el Renaixement gràcies a l´aparició i coneixement de la Càmera obscura. I pensem si no va oblidar David Hockney perllongar la seua aguda tesi “un poc” més enllà, buscant en el calaix originari de la primera cultura clàssica, per a relacionar de la mateixa manera la Càmera Obscura amb el naturalisme grec i els retrats d´Al-Faium.

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Coda:

Un bon dia solejat de setembre ha desembarcat Alexandre-Magne a les costes de Cilícia. La seua cobdícia està camí de ser interpretada i estudiada per lloctinents i generals astuts que calculen una estratègia de conquesta òptima. Els trenta vaixells que hissaren veles a Salamina, arribats a Issos han soltat les tropes que conqueriran la Capadòcia. Sota el cel blau una fantasia bèl·lica, la tropa perfectament arrenglerada, tensa quan s’apropa la batalla. Alexandre té el pensament distret endalt del blanc i noble Bucèfal que rebufa. Alexandre té l’instin de l´il·luminat, s´apropiat del gran impuls hel·lenístic predicat pels filòsofs d´Atenes: la idea d´una acció completa conduïda per l´equilibri de les formes, nou baluard conceptual per a la ment. Cap misteri, per tant, serà capaç d´aturar Alexandre-Magne. El seu preceptor Aristòtil, no va insuflar tan gran i original forma de pensament per a que quedara en res