• DORE ASHTON. Una fábula del arte moderno. Fondo de Cultura Turner, 1991. Una molt bona paràbola, però ara moderna i sintètica a manera d´assaig, de la crítica americana Dore Ashton  que s´acosta a quatre grans focus creadors del XX (Cézanne, Rilke, Picasso i Schoemberg) revestint-los d´aquella lluita dramàtica per transmutar-se  sense caure en la bogeria de Frenhofer.
  • HONORÉ  BALZAC (1832). L´obra mestra inconeguda, ed Mall, 1986. Un “insignificant” llibret de Balzac publicat l´any 1832, en plena discussió estètica entre romàntics i neoclàssics, que tindrà sempre plena validesa perquè prefigura a manera de paràbola el “desequilibri estètic” que pateix un pintor, frenhofeer.
  • ANTONI PEDROLA. Materiales, procedimientos y técnicas pictóricas. Ariel Patrimonio Histórico. 1998.  Manual. Té l´avantatge de ser  sintètic i breu, solament 220 pàgs. Editat en català i traduït al castellà amb nombroses reedicions. Molt popular entre els estudiants de Barcelona. No debades “el PEDROLA”, com es coneix el llibre,  és el resultat de la pràctica i  docència D´Antoni Pedrola a la Facultat de BBAA de Barcelona.
  • RALPH MAYER. Técnicas de la Pintura. Molt més extens. Passa de les 500 pàgs.
  • JOSÉ VERGARA.  Conservación y restauración de material cultural en archivos y bibliotecas. Biblioteca Valenciana, 2002. Manual sistemàtic i ampli sobre un bon repertori de qüestions i aspectes relacionatas amb la restauració del llibre i els seus materials. Una bona font de documentació i experiència.
  • MARK ROTHKO. La realidad del artista. Filosofias del arte. Editorial Síntesis, 2004. Texts de l´artista publicats póstumament. Summament interessant  ja que es pot veure i estudiar la connexió existent entre el pensament i l´obra d´un pintor tan  consagrat i peculiar. Les seues preocupacions per la realitat i els temes de la pintura són simptomàtiques d´una obra com la de Rothko, metafísica i abstracta.
  • W. KANDINSKY. La gramática de la creación. El futuro de la pintura. Paidos estética, 1987. Un intent de perseverar en  l´establiment d´unes  bases per a una nova manera de fer pintura. . . . anàlisis de la pintura  que preten fins i tot codificar-la.
  • L. WITTGENSTEIN. Al voltant del color. Col·lecció estètica & crítica. Servei de Publicacions de la Universitat de València. 1996. Qui estiga interessat en la problemàtica del color des del punt de vista filosòfic, teoria del coneixement,  pot orientar-se un poc en aquest document personal que li he “furtat” a un amic:  Sobre Wittgenstein
  • JUAN BENET. La construcción de la torre de babel. Siruela. 1990. Sobre la pintura de Pieter Brueghel el Vell. Una visió en profunditat d´aspectes cridaners al marge (sensu stricto) de la plàstica. Molt interessant els aspectes relacionats amb el mite de la confusió de les llengues de l´antic testament i la simbologia que tindria per a Brueghel la realització d´aquesta pintura (que té, per cert, dues versions)
  • GOETHE. Teoria de los colores. Colección Tratados, Consejo General de la Arquitectura Técnica de España. 1999. La famosa i històrica teoria dels colors que va publicar Goethe el 1810 (La Farbenlebre) amb tres seccions: Didàctica, Polèmica (Contra Newton i la física matemàtica) i Històrica (tots els testimonis del color més significatius existents fins el segle XVIII).
  • LA OBRA. Novel·la de Zola que és un document impagable i entretingut per a conèixer de primera mà moltes de les circumstàncies que envoltaren la gestació del modernisme. En clau literària, òbviament, però al ser la literatura de Zola un correlat fotogràfic de la realitat social l´efecte i la informació tramesa és del tot verídic. A més tenim l´interés extraliterari de ser la “causa”, el fet rellevant, de la ruptura amistosa amb Cézanne.