Exposició de Joaquím Michavila: “Geometria i Ecologia” 2016

Publicat a: General | 0
La mostra es pot visitar en la Sala Martínez Guerricabeitia de La Nau des del 17 de febrer,  fins al pròxim 22 de maig.

Direcció: Carrer de la Universitat, 2, 46003 València,

Horaris:

  • De dimarts a dissabte, de 10 a 14 y de 16 a 20 hores
  • Diumenge i festius, de 10 a 14 hores

Com arribar: https://goo.gl/maps/x878i1BUHcD2


 

L’abstracció geomètrica i el paisatge valencià de Joaquín Michavilapm-35368-medium

La Universitat de València rendix homenatge a la figura de Joaquín Michavila amb l’exposició ‘Michavila: Geometria i Ecologia’, una monogràfica que reunix una selecció de 30 obres amb què el seu comissari, el professor Pascual Patuel, s’endinsa en els principals períodes de l’artista contemporani valencià: el geomètric (1968-1978) i el paisatgístic amb la sèrie de ‘El Llac’ (a partir de 1978).
‘Michavila: Geometria i Ecologia’ mostra els dos períodes de major transcendència en la trajectòria de l’artista valencià, ambdós al seu torn complementaris. “Encara que el període geomètric comprén tota la línia de l’abstracció geomètrica de Michavila, ell sempre va tindre una visió paisatgística d’esta obra. Va arribar un moment en què tot ho veia de manera geomètrica, inclús el paisatge; amb la qual cosa en esta obra trobem una premonició del que seria el paisatgisme posterior”, assenyala Patuel.
Joaquín Michavila pertany a una generació lluitadora, que nadava a contracorrent, immersa en un món plàstic realista i, sobretot, sorollista. Genovés, Andreu Alfaro, Salvador Sòria, Vicente Castellano, l’escultor Bayarri, l’arquitecte Juan Estellés…, són alguns dels artistes que es van definir per la seua recerca incansable de la modernitat en un ambient encara huitcentista.
Michavila, format en l’Escola de Belles Arts, vol superar eixa barrera i es posa a l’avantguarda de les arts plàstiques valencianes a través de la fundació d’iniciatives grupals, com el Grup Els Set (1949-1954) –Abans va ser membre del Grup Zeta–; el Grup Parpalló (1956-1961), liderat per Vicente Aguilera Cerni; el Moviment Artístic del Mediterrani (1956-1961); o el Grup Abans de l’Art (1968-1969), vinculat a l’art òptic i cinètic. “Ell va estar en primera línia i no era còmode; aquells artistes eren vituperats, injuriats, i es van haver d’enfrontar a una crítica verdaderament destructiva en totes parts, especialment, en la premsa dels anys 50”, apunta Patuel.L´Une-move1
Si bé és cert que Joaquín Michavila comença a pintar en els anys 40 donant els seus primers passos dins del context postimpressionista, no és fins a la dècada dels 70 quan aconseguix el seu període àlgid en l’abstracció geomètrica, un llenguatge ja molt investigat llavors, molt codificat a nivell internacional, però que el valencià incorpora i adapta a la idiosincràsia local amb una forma especial de veure el Mediterrani, a base de llum i colorit enèrgic a través de taronges i blaus. “Esta és la gran particularitat de la geometria de Michavila”, afirma el professor i comissari.
Una obra particular que, segons indica Pascual Patuel, enllaça amb la producció dels grans representants internacionals d’este període: Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Theo van Doesburg o els constructivistes russos.
‘El Llac’
Esta abstracció porta amb si present una visió paisatgística, la que l’exposició arreplega amb el substantiu ‘Ecologia’, que denúncia el maltractament mediambiental i reivindica el respecte pel paisatge i la biodiversitat.
És ací on el muntatge de l’exposició, que s’inicia amb el període geomètric, arriba a un punt d’inflexió proporcionat pel quadro ‘El Palmar’, obra pintada en 1980, de 80×80. Esta peça marca la transició entre la geometria i el paisatge valencià, en el que se centrarà l’artista a partir de 1978.
Inspirat per l’entorn de L’Albufera, degradat en aquella època, Michavila descobrix una visió inèdita fins llavors i posa en llenguatge artístic tot aquell paratge. Comença amb la sèrie de ‘El Llac’, però continua amb ‘El Riu’ i seguix amb altres paisatges que va conéixer en la infància: la València dels anys 30-40, encara provinciana i rural, que aconseguix reflectir en la seua producció artística.
A l’abandonar la “geometria estricta”, Michavila s’introduïx en la “neofiguració”, “un paisatgisme que no és acadèmic, mimètic o fotogràfic, sinó que busca assumir tota l’herència de l’abstracció i vincular-la al paisatge; per això utilitza textures que procedixen de l’informalisme matèric i una sèrie de recursos que ja havien sigut experimentats, però que ell assumix, els fa seus i els incorpora al seu treball”, explica el professor Patuel.
Destaca, per exemple, la pintura ‘Embarcador’ (1980), 140×100, que s’exposa per primera vegada. Segons ha reconegut Patuel, ha sigut un troballa per al comissari i per als organitzadors de la mostra.

(fonts consultades: Wikipèdia / Makma)